Plagueta de notes | Xavier Folch, homenot bo, editor savi, germà de veres Xavier Folch i Biel Mesquida en el restaurant Quo Vadis. Emili Manzano Biel Mesquida UN ESCRIT A LA DERIVA. Així faré aquest no-obituari per donar testimoni fraternal d’un home que des que el vaig conèixer el gener de 1975 en l’òrgan coordinador del Congrés de Cultura Catalana fins aquest juny de 2021 ha estat un amic. Tremol com una fulla de poll per dedins perquè no puc consentir no poder agafar el telèfon i sentir les seves paraules que sempre, sempre, eren de complicitat, d’estímul, de protecció i de tendresa. Xavier Folch era, darrere la seva gestualitat tímida, la seva conversa suau, les seves conviccions fermes, el seu esperit de lluitador d’esquerres i nacionalista català al llarg de tota la seva vida, un gran sensible. I si la lletra era la seva passió primera i dominant també sabia assaborir l’art i va ser amic de grans mestres com Joan Miró, Antoni Tàpies, Josep Guinovart i Miquel Barceló, per indicar quatre figures fonamentals de la cultura catalana. Folch va ser un bon intermediari entre aquests artistes i les campanyes i lluites socials des de l’antifranquisme a la Transició i va fer que pintassin molts dels grans cartells que feren de crida a combats molt compromesos polítics i culturals. He trobat aquests dies de dol un petit fragment mironià que d’una forma molt exacta crec que defineix aquest homenot batallador cultural, editor arriscat i molt creatiu, literalment i en tots els sentits. Miró dixit: “No és una obra el que compta, sinó la trajectòria de l’esperit durant la totalitat de la vida, no pas el que s’ha fet en el transcurs d’aquesta, sinó el que deixa entreveure i facilita de fer als altres, en una data més o menys llunyana.” Estic segur que ell que sabia filar prim el sentit de les paraules em donaria el vistiplau per haver sabut triar una definició seva amb els mots d’un pintor estimat que sabia llegir i escriure i adorava la poesia.