Negre, molt negre Perdoneu-me. Avui no tinc ganes d’escriure. Fa calor, estic cansat, però una vegada més una força oculta i misteriosa que jo qualifico de dimoni m’ha despertat de matinada, m’ha posat a la mà un tros de paper i m’ha dictat el que vol que escrigui. Avui us parla un pessimista, tal com l’amic Luengo, amb molta habilitat, em va descriure. Sí, soc un pessimista, un macropessimista convertit en microoptimista, amb la utòpica esperança que alguns, molt pocs, obrin els ulls i ajudin la nostra desgraciada societat. Economia global. Un eminent farmacòleg, quan li vaig cantar les excel·lències d’una ben coneguda empresa catalana, va saltar indignat i em va dir que els considerava gent sense principis ètics. Aquesta companyia va tenir notícies que una petita start up estava patentant el sistema de fabricació d’un dels seus productes. Solució: comprar l’empresa, patents i eliminar la competència. Van aplicar la doctrina d’una gran escola de negocis espanyola, per més senyals catòlica, que recomanava als empresaris que si surt un competidor “dale fuerte hasta que le duela” i “si no te sales con la tuya, dale fuerte haste que te duela a ti”. Un model predicat per gent que diu que s’ha d’estimar el pròxim.